DEFENSEM EL CATALÀ

Quin sentit té ser català si no podem parlar la nostra llengua?
L'altre dia, a catalunya radio el senyor Jordi Pujol deia, que desde Madrid el model a seguir de nació és França.
França és un estat força centralitzat a París, on tots els dialectes (Patois, occità...) existents han desaparegut al imposarse el francès, que desde París es va anar estenent per tot França.
És això el que volen els espanyols? Que el català, el galleg o el vasc desapareguin? A més el català és una llengua, no un dialecte, que fa 30 anys es podia estudiar a les universitats alemanyes. Quan aquí es lliutava per aconseguir no ser castigats per parlar el català a les escoles.
Volem tirar tota aquesta lluita a les escombreries, tot i sabent que perderiem la nostra identitat com a poble? Deixarem que quatre gats, destruexin amb dos dies el que s'ha tardat tant a aconseguir? Si això és així potser no ens mereixem el nom de catalans. Hi ha una dita en espanyol "el catalán de la piedra saca pan" que s'haurà de canviar si no som capaços de defensar el que es nostre desde fa anys.
Defensem el català, cadascú de la manera que pugui, però sobretot parlant-lo i no deixant que ens prenguin el pèl persones que ens entenen i fan veure que no. No canviant de llengua quan algú ens parla amb accent, doncs el més segur és que ens entengui a la perfecció.
DEFENSEM CATALUNYA, DEFENSEM EL CATALÀ.

MINI VEGAS A LES VEGAS

En el moment que estem i amb tot el que passa al nostra voltant, podria parlar de moltes coses, peró he elegit el joc.
Per començar a mi no m'agrada el joc, no jugo ni a la loteria de Nadal. Pero analitzem els pros i els contres d'un mini "Las Vegas" a Espanya:
PROS:
-Entrada de diners
-Llocs de treball fixes
-Llocs de treball temporals
-Turisme de joc.
CONTRES:
-Els diners tornen a sortir
-Hem de canviar la llei del tabac?
-Hem de deixar que aquest senyor no pagui impostos?
-Son els llocs de treball dignes?
-Entrada de mafies
-Turisme sense escrúpuls
Es aixó el que volem? feina a qualsevol preu. Treball que ens convertirà en esclaus i no donarà solució a la crisi. Si que necessitem treball, però no convertir-nos en els ninots de torn d'un ric que s'aprofitarà de la nostra necessitat per ompli la seva butxaca ( no ens fa cap favor, nosaltres li fem a ell).
Necessitem feina respectable que no ens faci perdre la dignitat com a éssers humans.
Politics, empresaris no tingueu por a fer canvis necesaris, però no volgueu quedar enganxats a un passat que no tornarà, aixó no ens farà anar endevant, no ens treurà de la crisi.
LLUITEM PER UN CANVI POSITIU.

UN RACISME QUOTIDIÀ

A la secció "cartes del lector"Lucero Zamora en publicava una d'interessantíssima. Duia per títol"sensibilitat comercial"i deia:"Qui tria l'idioma, el client o el venedor?, És en funció de l'especta físic del client?. Sóc peruana, fa setze anys que visc a Catalunya i el català es el meu idioma habitual. Puc utilitzar des d'un vocabulari técnic fins a un registre col.loquial sense problema, però em pregunto que s'ha de fer per no haver de cambiar al castellà quan compro. Algun cop m'he mig queixat, i m'han respos que es igual un idioma o l'altre. Penso que a mi no m'és igual, ja que jo havia iniciat la conversa en català. De vegades es disculpen i canvien de llengua; al cap i a la fi sóc jo la clienta. Com pot ser que en uns grans magatzems la senyora que és al meu costat l'atenguin en català i a mi quasi m'obliguin a tornar a la meva llengua materna? És possible contractar personal amb un sentit de l'oïda més fi, capaç de captar l'idioma triat pel client durant els primers segons? No és un enfocament polític. És un tema comercial. El problema és que es canvia d'idioma quan es parla amb un interlocutor que és veu que es estranger".
Les paraules de Lucero Zamora són excepcionals perquè narren una situació habitualíssima que les víctimes comenten amb els amics i prou. No s'en queixen mai. Molts catalanoparlants tenen instal.lat al cervell un xip que fa que, de seguida que noten un mínim accent en la veu de la persona que s'els adreça en català, canvien inmediatament de llengua i els parlen en castella. Es pensen que ho fan per cortesia, peró hi ha poques coses més descorteses cap a algú que rebutjar el seu interès per expresar-se en la llengua del país on és. Fa un parell d'anys era en un bar del meu barri va entrar un noi de vint-i-pocs anys. Va saludar-"Bon dia"- i va demanar a la propietaria "un entrepà de tonyina". Com que tenia un lleuger accent, no sé si brasiler o portuguès, la mestressa, catalanoparlant, va decidir no parlar-li en català i li va parlar en castellà tota l'estona, mentre el client -portuguès o brasiler- li parlava català a ella, i ella parlava en català a la resta de clients: a tothom menys a ell. Demencial. Inconscientment o no, és una manera rotunda de dit-li a algú: no facis cap esforç per parlar-me en català perquè ara mateix aixeco una barrera i et tracto i et tractaré com a foraster no benvingut.
Estic convençut que es pensen que fer aixó els fa quedar com a grans cosmopolites. Lucero Zamora és peruana, i he vist la mateixa actitud amb amics anglesos, guineans, nord-americans, marroquins, italians, russos...Si els detecten un accent o uns trets que consideren forasters, rés de parlar-los en català. ¿On s'és vist? De fet el que els estan dient és que no s'esforcin, que a casa- la casa íntima de tot ciutadà que és la seva llengua-no els convidaran mai. Ës purament i simplement, racisme.

QUIM MONZÓ

25 DE DESEMBRE NADAL

A l'hemisferi nord ha arrivat l'hivern, a molts llocs la neu i les gebrades han omplert de blancor tot el que es pot veure al nostre voltant. Per tant desde sempre em associat el Nadal amb la neu, els dies frets, i l'escalfor al voltant de la llar de foc.

A l'hemisferi sur ha arrivat l'estiu, la calor fa que tothom busqui un lloc per anar a passar uns dies de lleure ón pugui estar ben fresquet. La platja, una casa de colonies, o una casa rural poden ser un bon lloc per reunir-se amb la familia.

Els tirant i els pantalons curts del sur, contrasten amb els abrics i pantalons llargs, gorros, guans i botes del nord. Tan li fa la il.lusió de la festa es a tot arreu. Peró que es el que més ens ompla a tots plegats?, l'amor a la familia amb la felicitat d'estar junts?, o els sopars, regals, i demés tonteries que la societat de consum ha imposat a aquests dies?.

Espero que tots poguem gaudir d'uns dies amb la nostra familia, i perque no? fer-nos algún regalet, peró perque ens surt del fons del cor, no perque ho manin les normes del capitalisme.

Seria bo que en aquests dies trobessim una estona per pensar que es per nosaltres el Nadal.

MOLT BON NADAL A TOTS ELS LECTORS DE VEURE PER CREURE.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

OMBRES EN LA FOSCOR

Caminant per la gran ciutat. A prop les festes de Nadal, rius i rius de gent pels carrers. Dins les botigues uns miren i s'en van, altres compren l'obsequi que buscaven, tot es festiu o aixó sembla.
Si mirem bé pels voltants trobarem gent demanan al carrer, gent que no entra a les botigues, perque no té rés per gastar. A alguns ja els està bé viura així, peró altres s'han vist obligats per diferents motius a viura al carrer, demanar, o robar per menjar. Quasi ningú els veu, son com ombres en la foscor, poden estar alla peró no son visibles. Tindràn sort si poden rebre de mans d'alguna associació humanitaria un ajut per anar tirant
Els carrers segueixen plens de gom a gom, de gent ignorant la realitat que els envolta, i potser tampoc els interessa saber-la. Possiblement ens creguem més feliços si possem una pared que ens separi del que no ens agrada veura. Peró ens agradi o no, per molt que ho volguem ignorar, es una realitat, es un fet, i esperem que el futur no sigui per nosaltres, formar part d'aquest grup d'ombres. Perque llavors dessitgeriem haver ajudat de tant en tant a alguna(a) d'aquestes persones anónimes dins la foscor.

(a) Ni ha tantes que no es poden ajudar totes.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

TARDOR

Arriba la tardor, els primers freds ens atrapen en roba d'estiu, disfrutant de les restes del bon temps, i amb les vacances al cor. L'escola ja ha començat, els infants tornen a omplir els carrers, amb les motxilles a l'esquena. Respectant els horaris del nou curs. Tot sembla nou, però en realitat no fem res més que anar seguint el canvi, que ens marquen les estacions:
PRIMAVERA, la renaixença, tot brota de nou, omplint la vida de colors.
ESTIU, gaudir dels dies llargs, plens de sol i de tot el que ha creat la primavera.
TARDOR, decaïment, els arbres perden les seves fulles, i tots ens preparem per rebre
l'hivern
HIVERN, Temps fred, natura morta. Dies que et conviden a gaudir de l'escalfor de la
llar.
Any rera any anem seguint sense adonar-nos-en el cicle de vida de la natura: naixement, creixament, envelliment i mort. Aquest cicle també és el nostre, només que nosaltres posem com a mínim 20 anys en cada part.

Tots sabem que estem de canvis, tothom retalla, els ajuntaments, el gobern de l'estat, la Generalitat. Nosaltres sensa saber com acabarà tot plegat, anem d'un lloc a l'altra protestant, encara que ningú ens escolti.
Un dia d'aquests per la rádio parlaven dels canvis en sanitat, l'entrevistat (del que no recordo el nom), contestant a les preguntes que li feia el periodista, deia que ningú es quedaria sensa assistencia, encara que en un lloc els treguessin el servei d'urgencia o limitessin la quantitat d'ambulancies. Serien atessos en un altre lloc. Del que no parlaba, era del retard en arribar les ambulancies, o en el que pot significar (segons l'urgencia) se atès mitja hora més tard.Em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li al senyor, si ell feia servir l'assistencia sanitaria de la seguretat social, o la privada. Com que segurament va al aprivada, o va a visitar-se demanan-li el favor a un amic o company, es de lógica pensar que tant li fa, com siguin atessos els demés.
També es cert que a vegades s'omple el servei d'urgencies d'un hospital amb coses que podrien haver estat curades en els Caps d'atenció primaria. O que alguna enfermera llesta regala gels i cremas al qui en vulgui, perque al hospital ni ha molt de tot aixó. I aquestes coses que en principi pensem que son en el nostra benefici a la llarga s'acaben pagan, i moltes vegades paga el just pel pecador.
De moment ens quedem mirant tot el que passa i dessitjan que els passos enrera, siguin només els necessaris per anar endevant amb més força i millor que avans.